Hola família!!!!!
Doncs sí, demà l'Ona fa un mes. Us preguntareu tots com ha anat, doncs per això està aquí la mare, per expiclar com ha estat.
Després d'arribar a casa de l'hospital, el primer i segon dia, va ser genial. Jo estava eufòrica i res no podia amb mí. El pare ho mirava tot amb ulls com a plats, li semblaba mentida que jo encara tingués forces. I a tot això, l'Ona ja feia "amagos" de com seria la nostra vida ara per ara.
Al tercer dia la realitat va arribar per a tots: l'Ona no vol dormir, no vol deixar de plorar, només vol teta i braços i que tothom estigui per ella, que per això és la nova reina de la casa. No patiu que no li passa res de dolent, ella no para de crèixer (6 cm) i engreixar (gairebé un kilet), segons diuen el professionals, és només que ella és així, com el futbol. Que s'ha de tenir paciència, que al mes canvien (jejejejejeje), encara que també està aquella mare optimista de mena que et diu: "la meva nena va plorar fins els 6 anys" i tú penses "i jo em moro, fixe".
És dur, molt dur. Ja t'ho diuen que la vida canvia molt, però fins que no ho veus no ho creus.
Ara bé, quan l'Ona em mira, quan somriu, quan la tincs als braços... sento que és el millor que he fet a la vida, que ja no podria viure sense ella. I és que és preciosa la nostra nena.
El pare fa tot el que pot, no penseu, jo només li puc retreure que no nasqués amb pits, ja veus que li costava amb ell tenir unes "tetitas" que donessin llet...
Ja us aniré explicant com continua la vida. Si és veritat o no que després del primer mes canvia la vida.
