TRISTA NIT

Este relato cort tiene ya un tiempo. Lo hice en catalán, y como la otra la traducí y no se me dio muy bien. Esta la dejo tal i como la hice. Sin corregir ni nada., espero os guste.


Un home trist passeja pel carrer de la mar, és fosc, brut. Tristament il·luminat per dos fanals d’oli; un il·lumina l’església de Sant Pere i l’altre una casa molt antiga, que en la façana de la qual hi ha un bust d’un home somrient, que mira, que guaita tota ànima que s’arrossega pel carrer.

L’home s’atura, mira aquell rostre somrient, i gemega – de que rius -. Prossegueix el seu camí, ensopit, ofuscat. Creu que la seva dona l’enganya, - segur que és el pastisser - se li esmuny entre dents.

Avui és divendres, es proposa arribar abans a casa. Encara no han encès els fanals, sent un soroll estrany en mig del carrer, un mussol udola; no ha estat res. Sospira i fa el cor fort. Arriba a casa, obra amb molta cura per no fer soroll, no se sent ni una ànima. De cop un lleu remor és caçat per les seves oïdes, és molt suau, però persistent. Puja de puntetes, però l’han traït, una escala gemega delatant-lo. El soroll para, se li glaça la respiració. S’obre la porta de l’habitació, una ombra guaita; s’ajup, no el veu. Torna a entrar i tanca la porta darrera seu, se senten unes rialles que trenquen l’espès silenci, hi ha algú amb la seva dona, i aquell reiteratiu soroll s’inicia altre cop.

Puja més decidit, agafa la falç que hi ha penjada al replà, obre la porta d’un cop,
I l’escena no podia ser més dura, aquella dona que tant s’estimava, que l’havia guiat en els moments més durs, a qui li professava un etern amor; era damunt d’un altre home tota nua, el té lligat al llit amb uns llençols, sembla un joc de pervers, ella esgarrapant-li el pit i rient. Se li va glaçar la rialla, es va girar lentament, amb una mirada aterroritzada. L’home havia deixat de ser l’home trist, el seu rostre només i contenia odi i venjança, i sentia com unes ganivetades als ulls, que no eren sinó llàgrimes que brollaven en silenci. L’ira el domina, alça la falç i sense deixar-la ni respirar li sega al coll a la seva dona, - sou pecadors, i heu d’anar a l’infern- Crida desesperat. L’home crida desespera auxili, abans que pronunciï la primera síl·laba ja és mort, amb el frenetisme s’encarnissa amb els cossos de la parella.

La finestra és oberta, no guaita ningú, només un bust que sembla que miri de reüll. Agafa les restes i les posa dins un sac, se’n va cap al celler, i enterra el pobre sac contaminat amb la carn dels pecadors, l’enterra sota una bota, ho deixa tot ben net.

Surt al carrer, fosc com no, bruta i tristament il·luminada. Dos tristos fanals d’oli i com no el bust d’un home, que ja no mira somrient, sinó que només crida, únic testimoni d’una trista nit.

Si mai passeu pel carrer de la mar, aneu amb comte a alçar el cap a mig carrer, allí espera encara el bust, cridant, a que algú l’escolti i li permeti descansar.